DEIXA DE LAMENTAR-TE: ORGANITZA’T I PASSA AL CONTRAATAC

 El nou govern de la Generalitat no ha trigat gaire temps a demostrar quina és la seva nova política. Per a què es reclama més poder o autonomia per la Generalitat? Per continuar i aprofundir en les mesures i agressions del govern de l’Estat contra els drets socials. El nou govern català, i mentre elimina l’Impost de Successions per a les grans fortunes, deteriora profundament el sistema sanitari públic, per a major benefici de les mútues i de la sanitat privada.

 Però que més es pot esperar d’un conseller de Sanitat que fins fa poc era el màxim responsable dels interessos de la sanitat privada, com a expresident de la Unió Catalana d'Hospitals, la patronal dels hospitals privats? El llop fent de pastor del ramat. I el ramat som els innocents i incauts, la majoria de població que paguem impostos i acudim a la sanitat pública. Ja són habituals -fins que la població no ho impedeixi- les mesures de qualsevol govern per incrementar els beneficis privats dels poderosos a costa de les classes populars. Però aquest cop, és més vergonyós, per què a més la víctima d’aquest desmantellament del dret a la sanitat, per a incrementar beneficis empresarials privats, és gent malalta, i a la fi tothom –o gairebé tothom- que acudim al sistema sanitari públic.

 Alhora, el mateix govern té la poca vergonya d’anunciar que eliminaran l’impost de donacions, i baixaran l’IRPF per als que tenen rentes de més de 120.000 euros a l’any. Mesura destinada als alts executis, per què la gran part de fortunes tenen constituïdes societats per tributar menys que un treballador amb el salari mínim, o fins i tot sols un 1%, en el cas de les SICAV.

 Aquestes polítiques no són noves, si no sols l’aprofundiment de les moltes que el govern de Zapatero ja ha fet en poc temps: rebaixa de l’impost de Societats, eliminació de l’impost de Patrimoni, rebaixes a les cotitzacions dels empresaris a la Seguretat Social, endeutament públic històric per les descomunals ajudes a les caixes i bancs i mentre aquests no deixen de tenir beneficis i repartir primes als directius, subvencions als empresaris d’una part dels acomiadaments amb diner públic de FOGASA, permetre que al perdre l’habitatge per impagament d’hipoteca encara es tingui que seguint pagant aquesta, etc.

 Alhora s’han retallat les pensions i s’ha incrementat la vida laboral, pugen els impostos indirectes –que es paguen per igual independentment dels ingressos, i per tant, afecten més als que menys recursos tenen-,  s’elimina el subsidi de misèria dels 400 euros per als aturats sense ingressos, etc

 Tot això, demostra la falsedat del discurs polític de la crisi amb el que volen justificar les retallades i agressions socials, les pujades d’impostos per a les classes més baixes, i alhora el repartiment del diner públic entre empresaris i grans fortunes.

 Tot això es pot qualificar com ambició empresarial desmesurada i insaciable, gràcies, clar, a la passivitat de la gran part de la societat. Com també és ambició empresarial -de les gran companyies energètiques-, la veritable causa de la catàstrofe mundial de contaminació radioactiva provinent de les centrals nuclears japoneses. Sols des dels desorbitats beneficis de les poderoses empreses elèctriques que exploten les centrals nuclears, es pot entendre que segueixen funcionant -i es segueixen construint- centrals nuclears. Una forma de producció d’energia perillosa, nociva, amb una contaminació tan letal com incontrolable, i econòmicament desastrosa, doncs seria completament inviable si els costos de construcció d’una central, i sobretot, els costos dels residus generats, radioactius durant desenes de milers d’anys, no fossin costejats per la societat.

 I que podem fer contra aquesta deliberada guerra del capitalisme contra les condicions de vida de la gran part de la població? Evidentment, un petit i primer pas, és no col·laborar i no legitimar aquest sistema anant a participar a les eleccions municipals i a les eleccions sindicals. L’Estat -com ja fa anys que es denúncia des del moviment llibertari- sols pot respondre als interessos del veritable poder, el del Capital. L’Estat és el poder polític de la burgesia per mantenir la propietat privada dels bens socials i dels mitjans de producció. I els fets de nou, i amb total descarnament, demostren les teories anti-autoritàries de l’anarquisme.

 Per què per girar el rumb d’aquesta guerra en la que fa temps que perdem els de sempre, cal que abandonem la resignació i el delegacionisme del votar i esperar, tant a els eleccions polítiques com a les eleccions sindicals a l’empresa. Cal que deixem d’entregar el nostre poder de decisió a una minoria privilegiada, amb un xec en blanc per quatre anys, que els permet imposar i signar el que després ja sols podrem lamentar i protestar.

 Però alhora que s’ha de deixar de col·laborar i legitimar aquest joc polític-sindical autoritari, cal seguir organitzant-nos de manera horitzontal i autogestionada per recuperar el poder de decisió sobre les nostres condicions laborals i socials. I l’anarcosindicalisme, la CNT, tan en l’àmbit sindical com social en general, és una eina centenària que ha de seguir creixent per, no sols donar resposta a totes les agressions rebudes, si no per aturar-les, i remuntar la lluita per acabar recuperant la capacitat de transformar la societat.

 El fals sindicalisme, jeràrquic i vertical, venut i dependent de la subvenció, amb dirigents alliberats que decideixen les condicions laborals de tothom, el de les eleccions sindicals i els comitès d’empresa, ha fet molt bé la seva funció: ha desmobilitzat la gran part de la classe treballadora, ha desacreditat el sindicalisme, ha liquidat la consciència i la solidaritat obrera -eina necessària per guanyar conflictes laborals-, ens ha entregat als interessos de la patronal que el dona de menjar.

 Per això, no es pot qualificar d’anarcosindicalisme a una mala còpia del “sindicalisme” corrupte i vertical. Hi ha certs sindicats que es reclamen “anarcosindicalistes” i que protesten contra mesures anti-obreres signades per CCOO/UGT mentre practiquen i reprodueixen el mateix model sindical de comitès d’empresa, alliberats i subvencions. Hem de ser molt conscients que això es l’equivalent sindical a l’oposició política que crida contra polítiques del govern de torn, mentre segueix el joc parlamentari, demana el vot i aspira arribar al poder. No es pot lluitar veritablement contra les agressions del Capital mentre s’alimenta i es reprodueix el mateix model sindical que ho ha permès.

 Cal recordar que la necessitat de lluitar i organitzar-nos ha d’implicar trencar amb les formes organitzatives i sindicals autoritàries i dependents de l’Estat i el Capital, i que sols poden portar més del mateix: elits i burocràcies sindicals alliberades, traïcions de comitès d’empresa, delegacionisme, votar i esperar,... en fi, la desmobilització que necessita el Capitalisme per seguir amb els seus plans criminals de destrucció.

 Secretari general de la CNT de Catalunya i Balears

NOVA AGRESSIÓ DEL BINOMI ESTAT/CAPITAL ALS TREBALLADORS: pan>

GREU COP AL SISTEMA PÚBLIC DE PENSIONS

 Finalment s’han acomplert les pitjors prediccions i el Capital, a través del seu sistema polític (l’Estat) i amb la col·laboració dels “sindicats” governamentals (a sou i al servei de qui els subvenciona), han signat les mesures anunciades fa temps en les seves formes més regressives i negatives pels drets socials: Incrementar els anys de càlcul de les pensions dels 15 als 25 anys. Això –segons els experts- suposarà una reducció d'un 26% de mitjana en la pensió. A més a més, s’allarga l’edat de jubilació als 67 anys, i es requeriran 37 anys de cotització per tenir la pensió íntegra. Es a dir, dos anys més per cotitzar i dos anys menys de rebre la pensió: ens roben 4 anys.

 El “mal menor” que ens volen vendre els “sindicats” pro-patronal és la possibilitat de jubilar-se als 65 anys -com fins ara- però amb la retallada, ara serà necessari haver cotitzat 38 anys i mig. Aquest fet serà pràcticament un impossible tenint en compte la temporalitat i precarietat actuals, amb continus períodes sense cotitzar, a més a més, de la impossibilitat real dels joves d’incorporar-se al mercat de treball, i la situació dels aturats de més de 55 anys, provocada per l’acomiadament lliure i quasi gratuït que permet que les empreses es desfacin dels treballadors veterans i amb més drets i antiguitat, treballadors que en molts casos, per l’edat, difícilment trobaran un nou treball.

 El pretext que argumenten per aquesta retallada és que en uns anys les pensions públiques serien insostenibles, basant-se en estudis suposadament científics d'economistes que en realitat estan al servei de l'OCDE, i de bancs i caixes d'estalvis. Per contra, estudiosos de l'economia com Dean Baker (co-director del Center for Economic and Policy Research de Washington), Joseph Stiglitz (Premi Nobel d'Economia), Juan Torres o Vicenç Navarro (Catedràtics d'Economia) sostenen que el sistema públic de pensions serà sostenible durant tota la vida, basant-se en l'evolució de les dades econòmiques.

 L'autor Vicenç Navarro arriba a dir que “presentar a organitzacions de coneguda orientació neoliberal, com l'OCDE, la Comissió Europea, o FEDEA com a institucions que gaudeixen de credibilitat científica és equivalent a assenyalar que el Vaticà i els seus arguments en contra de la utilització de preservatius com a eina per prevenir la SIDA té credibilitat científica”, i manté que el missatge catastrofista sobre les pensions porta usant els mateixos arguments durant més de 50 anys i ja s'ha demostrat que és fals, “han anat profetitzant el col·lapse de les pensions, retardant la data del col·lapse cada deu anys, […] en realitat, la Seguretat Social mai va tenir dèficit i continua avui tenint superàvit”.

Mentre es vol justificar la retallada de les pensions, cal recordar com a la darrera reforma laboral es van reduir les cotitzacions empresarials de gairebé tots els tipus de contracte, reduint els ingressos de la Seguretat Social, i alhora també es varen començar a subvencionar els acomiadaments als empresaris amb diner públic.

 A més a més, la cotització a la Seguretat Social és proporcional als salaris. Una mesura d’incrementar, o al menys mantenir els ingressos a la Seguretat Social, és no permetre salaris cada cop més baixos.

 Altres països recorren als impostos per sufragar part de les pensions. Aquí a Espanya es recorre als impostos per ajudar empreses i bancs, però no pels pensionistes. Però és que recentment s’han reduït les tributacions del Impost de Societats de les empreses, la qual cosa reduirà els ingressos de les arques públiques en 230 milions d'euros, s’eximeix del pagament del Impost de Transmissions Patrimonials a les ampliacions de capital i es privatitza el 30% de les loteries i bona part d'AENA. S’han entregat desenes de milions d’euros de diner públic a la banca, que no para de tenir beneficis multimilionaris, i un llarg etcètera de mesures que paguem amb la nostra precarietat, amb sous miserables i amb l’atur. Atur que a més inevitablement es veurà incrementat a l’allargar l’edat de jubilació.

 El que es pretén des de fa temps és deteriorar a poc a poc el sistema públic de pensions, creant inestabilitat i obligant al treballador a contractar plans de pensions privats, amb els llaminers beneficis que això comporta. Es a dir, un cop més aprofitar l’excusa de la crisi per incrementar els beneficis de bancs, caixes i capital especulatiu (responsables precisament de la situació actual) a costa, de nou, de la situació laboral i econòmica dels de sempre. Ho poden pintar com vulguin, però aquesta és la realitat. La prova d'això és que cada vegada vivim més escanyats: retallades de sous, hipoteques insultants, retallades de drets laborals, tremendes pujades de preus d’articles bàsics i serveis públics (electricitat, combustible, …).

Aquest és el pla sense fi que ens volen imposar la patronal, el gran capital especulatiu i l’Estat. El govern ha escomès reformes que va prometre en campanya electoral que mai faria, al·ludint que són instruccions del FMI, entitat que ens venen com la salvaguarda de l'economia mundial, quan en realitat és la representació dels grans poders econòmics.

 Vivim una retallada darrera d’altra, però aturem-nos un moment a veure el resultat,: no queda pràcticament cap de les conquestes laborals o socials aconseguides després de quasi dos segles de dures lluites obreres. Aquest és el fruit de 30 anys de delegacionisme i verticalisme d’eleccions sindicals i comitès d’empresa, de “sindicats” subvencionats, venuts a qui paga els seus quadres dirigents alliberats. Aquest són els resultats del sindicalisme “reformista” i del “mal menor”, on la seva política ha estat la mateixa tan amb crisi com amb creixement econòmic: perdre drets i poder adquisitiu dels treballadors a favor dels beneficis empresarials.

Contra tot això, la única mesura per aturar aquestes agressions és una lluita contundent. Però per a què sigui fructífera i no acabi en una nova traïció, cal fer-la des de la unió i organització horitzontal, assembleària, on tots som iguals i tots decidim, sense dirigents executius i alliberats que defensen els seus interessos i privilegis particulars, sense subvencions ni prebendes que resten autonomia, i amb una voluntat clara de construir un sistema autogestionari, al servei de les necessitats de la societat, front la falsa democràcia capitalista organitzada per al benefici especulatiu o empresarial de la minoria que ostenta el poder.

 Secretariat Permanent de la CNT de Catalunya i Balears